Escrit per Vicenç Cabré Brugulat, biòleg colegiat núm. 101/-C, Doctor amb Biología.

La costa del Baix Penedès és bàsicament rectilínia, amb els accidents creats pels ports artificials que actuen com a trampes de sediments formant tómbols (Coma-ruga).

El fons d'aquesta costa és una gran plana de sorra amb molt pocs accidents. Hi ha afloraments de roca en alguns punts, com davant de la antiga desembocadura de la riera de La Bisbal (Sant Joan de Deu) o davant del Roc Sant Gaietà, on suren algunes roques calcàries.

Aquesta estructura te una excepció: El grapissar de Masia Blanca, una zona en la que hi ha unes barres longitudinals de roca perpendiculars a la línia de costa, formant com les varetes d'un vano submergit a profunditats entre tres i vint i cinc metres.

El substrat de les barres és calcari, com les roques que veiem a la costa, però damunt seu s'ha desenvolupat una estructura singular: el coral·ligen, conegut internacionalment com a  "maërl". Aquesta estructura està formada per algues vermelles calcàries molt delicades que actuen com a aglutinant de petxines, fragments de cargols, algues, gorgònies i altres tipus d'organismes que formen una gruixuda esponja tridimensional que recobreix les roques originals i és recoberta totalment en la seva cara externa per algues, esponges, briozous, formant una biota complexa i molt rica.

Moltes espècies troben a aquestes barres tres beneficis: lloc, protecció i aliment. La infinitat de petits espais permeten fixar les postes de cefalòpodes, crustacis i peixos, a més, ofereixen recer per les formes larvàries, que en aigües obertes són pastura habitual d'altres espècies i que en un lloc així tenen molta més possibilitat d'arribar a adults i deixar descendència.

El recobriment algal és la base de la cadena alimentària de molts animals, les garotes pasturen les algues, deixant fragments que seran menjats per larves de peixos, però les garotes seran menjades per peixos, mantenint-se un equilibri.

Els espais grans ofereixen vivenda a gran varietat de crustacis com llagostes i peixos, alguns grans, com  escòrpores, corballs i morenes.

Entre les barres trobem dos tipus de fons, les parts més arrecerades presenten prats de Posidònia, una planta fanerògama marina. No és cap alga, sinó una planta com les de terra, amb arrels, tiges, fulles i flors. La funció dels seus arrels és fixar el material del fons, donant-li una estructura i convertint un sediment de sorra i fragments de closques en un material coherent comparable a un sòl.

Un prat de Posidònia comporta també una gran riquesa biològica. Les fulles acintades de la planta estan recobertes d'epífits entre els peus de la planta troben recer diferents tipus de mol·luscs, alguns tan grans con les nacres, que poden arribar als 60 cm de llargada. Altres estan recoberts d'esponges i damunt seu poden nedar els peixos.

A les parts més obertes o bé on la Posidònia ha desaparegut, hi ha el fons sorrenc, amb una important proporció de fragments de closques de mol·luscs. Entre els grans d'arena es troben organismes que son menjats pels molls, els serrans o els tords, però amb una densitat inferior a la de les barres o la dels prats.

Un ambient així és un valor per sí mateix. El grup submarinista Sotavent va difondre aquesta riquesa vendrellenca i, després de moltes gestions, la Secretaria General de Pesca del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació del Govern espanyol va crear l'any 2000 la Reserva Marina Masia Blanca, constituïda com a Reserva de Pesca, establint una protecció legal sobre el lloc, junt amb la vigilància que la protegís.

Aquesta protecció limita molt les activitats que s'hi poden fer. Una d'elles, que ha estat autoritzada al nostre Ajuntament, li ha permès crear l'Aula Marina Masia Blanca, amb la qual, centenars de persones han visitat el lloc, des de la superfície, fent "snorkel"

Es un món idíl·lic, en el que, des de la superfície, es poden veure els diferents organismes, però que també és molt fràgil i vulnerable. És més fàcil que es destrueixi que no pas que es consolidi i escampi.

Els prats de Posidònia son arrencats per les àncores de les barques o per les arts de pesca. Tarda anys en refer-se i tornar a ocupar els espais perduts. De fet, ha desaparegut a grans extensions de la nostra costa, arrencat per les xarxes de la pesca d'arrossegament.

Les barres de roca no tenen gaire consistència. Ni tan sols aguantarien a l'aire lliure, sense el suport de l'aigua, que pel principi d'Arquímedes aguanta el seu pes. Per tant, una agressió física que comporti el trencament de la roca, deixa la zona enrunada.

Actualment es parla de la possibilitat de que la actual protecció estatal s'extingeixi. En aquest cas, cal cercar noves formes legals de protecció per establir-les damunt d'aquesta zona, abans de que un parell de passades de xarxa d'arrossegament deixin la costa arrasada i empobrida com un desert.